Soy casi guionista, casi corredor y casi catalán, lo que equivale a decir que soy casi escritor, casi saludable y casi terrorista. En el pasado casi fui guitarrista, pero estoy intentando dejar la música y voy a un centro de rehabilitación donde escuchamos a Melendi. Si me tengo que definir en una palabra: zurdo. Para quien no lo sepa la zurdez es una forma de vida poco dada a la lógica. La lógica y la razón las inventó un diestro para someter a los zurdos. Lo sé porque también soy casi profesor de Filosofía, lo que equivale a decir que estoy casi siempre en el paro.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Fi de temporada: Trail Comtes d'Erill

Corrent amb el Carlos Cierco, principis dels '90

Ja fa un temps que em va donar per competir. La primera cursa oficial va ser aquest maig fent el recorregut curt de la Faiada. Em vaig estrenar nostàlgic, tot recordant els vells temps de les olimpíades infantils; d'aleshores ençà no havia lluit dorsal... ni serrell al cap. El serrell ja no té remei, els implants són una broma pesada que li han pres a actors com Nicolas Cage i John Travolta, però he solucionat el tema del dorsal amb un estiu intens d'acumular entrenaments, competicions i brics de caldo Aneto. Això sí, no he après a penjar-me recte el maleït número.
Vaig començar prenent-m'ho com una experiència diferent, i al principi no podia evitar trobar-me un estrany, però l'ambient em va anar conquerint. Desprès van venir les ganes de donar el millor de mi deixant que l'esperit competitiu s'obrís pas. Els resultats han estat inesperats (he aconseguit dues setenes places).
Pensava que al mes d'octubre ja aniria amb crosses, però no, m'aguantava dempeus, i volia acomiadar la temporada amb un resultat especial. Vaig decidir que havia de provar-me anant una mica més enllà, entrar de ple en el joc de la competició des dels metres inicials.

Així arribem a la UT Comtes d'Erill. Per alguns era la cita de l'any. Una bestiesa de cursa no apta per a tots els corredors, on per descomptat m'incloc (ni més ni menys que 80 km!). Malgrat tot, van crear una mini versió de 18 km i 950 de desnivell positiu, una autèntica temptació feta a casa. No hi havia molta gent inscrita i intuïa que podia quedar entre les 6 primeres posicions, o com a mínim fer una cursa complerta.
Vaig passar les últimes 3 setmanes entrenant-me per a l'ocasió, provant el recorregut, fent entrenaments de qualitat, estiraments diaris, i tot allò que posa a la revista Runner's World.
El dissabte dia 12 a les 5 del matí em vaig aixecar per esmorzar 3 hores abans de l'inici de la cursa, com marquen els manaments de Fermín Cacho (abans que Fermín Cacho es mengés a Fermín Cacho). En aquelles hores de la matinada un encara es pregunta per què fa el que fa, d'aquí que la gent a l'atur no acostumi a llevar-se tan d'hora.
Vaig sortir de casa corrent per escalfar. Un quilòmetre i vàries sèries de velocitat desprès em trobava amb els companys de cursa a la confraria de Sant Sebastià; amics de casa, del CEAR, del CAR i del CEV a més de cares desconegudes. Em miro amb admiració la gent que ha preparat el repte majúscul i això em fa oblidar una mica el meu propi repte, o sigui, quedar entre els 6 primers, així em trec pressió.


A les 8 comença la cursa. Els participants de les dues modalitats sortim alhora. Em col·loco entre les primeres fileres per controlar la gent que portarà el pes de la cursa. És una posició nova per a mi, sempre m'havia plantejat les curses de menys a més. De molt menys a més, vaja. O sigui, des del darrera de tot.
De seguida comprovo que hi ha un grup de 5 corredors que prenen la iniciativa. Se'm fa difícil agafar-los però miro de no perdre'ls de vista, conec les meves virtuts i els trams plans no són una d'elles. Sóc el sisè, així que estic complint els objectius, però he començat més fort de l'habitual i no sé com respondran les cames.
Els 2 km inicials són totalment plans, els 4 restants formen tobogans trenca-cames. El veritable desnivell comença a Llesp i acaba passat Irgo, moment tàctic on crec que podria remuntar, si no és massa tard.
Un corredor del grup davanter es para per esperar a algú i el passo. Tan de bo fos tot així de fàcil, o no, potser llavors no tindria gràcia.
Al Camí de l'Aigua ja corro totalment sol pels seus ziga zagues divertits. Mantenir la cinquena plaça pot ser un gran objectiu. Arriben el petits ponts de fusta i amb ells les rampes de pujada on em sembla veure al grupet. És un bon senyal.
Desprès de la pressa de Llesp tornen els trams plans de pistes amples, baixo el ritme per beure una mica i descansar les cames. Ja no veig al grupet capdavanter, se'ns dubte li han fotut fort.
Comença la pujada on hauria d'activar les meves armes, però potser he estat massa conservador. Realitzo els primers km de pujada per pista ampla amb la mirada centrada en els meus peus i la concentració fixada en córrer en tot moment.
La pendent augmenta per un corriol i veig davant meu al primer despenjat del grup capdavanter. El passo. Ja vaig quart. Camino a estones tan ràpid com puc per zones de prats inclinats on em trobo un altre despenjat. Aquest em costa més passar-lo, sembla que ha accelerat així que m'ha vist, però pujo més ràpid que ell. Ara vaig tercer.
Sento al darrera meu el soroll d'uns pals de trekking cada cop més a prop fins que dues cames d'atleta pro ajudades per bastons es posen a la meva alçada, no puc aixecar més la vista, sé el que vindrà i em resigno a perdre una posició, és impossible seguir el seu ritme. L'home desapareix i en el seu lloc apareix un altre competidor en l'horitzó. Aquest no se'm escapa, penso, he de recuperar la tercera posició. LA TERCERA POSICIÓ! Fins fa poc lluitava per fer bona cara i ara tinc a tocar la tercera posició!

Foto de l'Alejandro amb Vane animant

Abans no pugui atrapar-lo arriben els murs de l'església d'Irgo on es troba l'únic avituallament. Aquí sé que perdré temps, sóc dels que necessiten fer un kit kat. Passada l'última corba sento la Vane animant-me! L'Alejandro em fa fotos i un grupet de gent del país m'animen a tope. Agraït agafo un vas de beguda isotònica disposat a quedar-mi tot el matí en aquell paradís. Tito, però, no està disposat a deixar-me descansar. Em diu que si continuo corrent aconseguiré la segona posició. De fet pràcticament m'obliga a seguir, li dono el vas que quasi no he tastat, agafo un tros de plàtan i cap amon ple de motivació. Adéu al paradís. GRÀCIES GENT!
SEGONA POSICIÓ! No anava quart? Doncs no, la màquina de pujar era el primer competidor de la Ultra, i el tercer de la trail ha parat a l'avituallament, però ha sentit tota la conversa amb el presi del CAR i em persegueix.

SEGON, SÓC SEGON! M'emociono tant que m'ofego, i el plàtan tapa el poc aire que accepten el meus pulmons. Per uns moments penso que m'avançarà l'home que ve al darrera, i li facilito la maniobra, jo estic per demanar una ambulància, o potser ell domina la tècnica del boca a boca, però la sola idea em fa recuperar l'alè.
Arribo a una pista ampla amb vistes espectaculars de l'ermita de Sant Salvador, toca el sol, les meves cames es troben força bé i els pulmons s'han recuperat del tot, ha estat una mala passada de l'emoció.
Un cop a l'ermita comença la baixada de veritat per un terraplè inclinat i divertit. El meu perseguidor es limita a seguir-me, em conec la zona i les meves passes avancen segures en mig de moreres i pins joves. El pitjor es haver d'acotxar-se per passar els vaquers de filferro que separen els camps. En un d'ells se m'enganxa el bidó, el fa caure i he de recular per repescar-lo, en aquell moment m'avança el meu perseguidor. No és el mateix que em seguia des de l'avituallament, és un que he avançat pujant. Seguim corrent, i veig com s'escapa una mica. Davant, no molt lluny, apareix el primer classificat. Suposo que ha afluixat i ens permet anar a tots tres més o menys junts. Això dura poc, en un tres i no res em torno a quedar sol.
Arriba un altre vaquer. Procuro que no se m'enganxi el bidó per segon cop, així que l'aixeco per fer-me un bon espai, però el puto filferro està electrificat com si fos una tortura per a corredors. Tot i així, la descàrrega em fa accelerar. Això si que és un bon motivador!
Ja en terreny del GR, desconegut per a mi, necessito la referència de les cintes en tot moment. No sempre les trobo i em perdo en un parell d'ocasions. L'últim cop em desvio uns 150 metres i he de recular. Segurament acabo de perdre les opcions de pòdium, i em relaxo una mica, no veig ningú ni al darrera ni al davant, i el Pont de Suert és a tocar. Fins i tot em paro un parell de cops per lligar-me les sabates. Vaig molt còmode de cames i de cor, i he fet una bona cursa. El somni del pòdium ha estat a prop.
Arribo al “campo de la botella” i em trobo amb Mateva. Li pregunto la posició i em confirma que continuo tercer. SÓC TERCER! Ara si, ja res pot fallar, fins i tot tinc les cames preparades per fer un sprint final en cas que sigui necessari. Travesso el poble i a l'arribada esperen els incansables suporters: Tito, Vane, Àlex, Gerard, Mage, etc.


Anys '80 compartint pòdium amb el presi del CEAR

Ho he aconseguit, he fet el millor final de temporada que m'hauria imaginat mai!
L'únic que em fa por es haver deixat el llistó massa alt per la propera, en cas que n'hi hagin més de temporades. Mai es sap si disposaré del temps i la motivació que he tingut en aquesta. Tot i així sempre em quedarà el pòdium, i la gent em recordarà com el crack que un dia va aconseguir una tercera plaça, i dirà: “aquest podia haver estat una màquina del trail running”, i...
D'acord, ja em prenc la pastilla. Tornem a la realitat. Va ser una cursa on faltaven moltes màquines de l'especialitat, però l'oportunisme és de vegades una virtut. De vegades.
Això és tot! Propera estació: Sant Silvestre, si tot va bé. Abans, però, dir-vos que no us perdeu les aventures d'una comarca tan interessant com l'ALTRA RIBAGORÇA. En breus tindreu notícies. Estem enllestint una petita guia.


1 comentari:

  1. Jajajaja, cada dia flipo mes emb tu, ets el meu idol, per cert, moltissimes gracies per la foto que has penjat. fan vindre records de l´infantessa. Gracies.

    ResponElimina