Soy casi guionista, casi corredor y casi catalán, lo que equivale a decir que soy casi escritor, casi saludable y casi terrorista. En el pasado casi fui guitarrista, pero estoy intentando dejar la música y voy a un centro de rehabilitación donde escuchamos a Melendi. Si me tengo que definir en una palabra: zurdo. Para quien no lo sepa la zurdez es una forma de vida poco dada a la lógica. La lógica y la razón las inventó un diestro para someter a los zurdos. Lo sé porque también soy casi profesor de Filosofía, lo que equivale a decir que estoy casi siempre en el paro.

dilluns, 23 de setembre de 2013

Cursa de la Mercè i Caminada del Port

Ara que m'ha donat per fer un descans en el món del trail footing, i així ho havia anunciat en aquest blog, em dedico a realitzar caminades de resistència, com la “Caminada del Port”... i corrents. La vida és un xic contradictòria. Això ens ensenya a no refiar-nos-en de la informació que pulula pels blogs i per Internet. Com a mínim, no us en refieu de la informació d'aquest blog.
El fet de saber que calia preparar una distància llarga de muntanya a finals de temporada em va portar a provar noves disciplines, com són les curses curtes d'asfalt. Aparentment és un raonament sense molta lògica, una cosa no té massa a veure amb l'altra, ni en distància ni en superfície, així que tampoc us en refieu de la meva lògica. Jo no me'n refiava dels meus turmells i si em matxacava per muntanya arribaria a la cita molt tocat.
El cas és que de forma il·lògica (o no) em vaig inscriure a la Cursa de la Mercè. És una competició popular de 10 km teòrics on l'objectiu bàsic és esquivar milers de participants (es van inscriure 17 mil ànimes). Són 10km teòrics, però n'acabes fent 12 degut als ziga zagues indispensables per avançar la gent.
Era la meva primera cursa per asfalt i em van situar al darrera del tot perquè no tenia cap registre anterior, al calaix 8, així que vaig passar l'arc de sortida a 4 o 5 minuts de l'inici oficial. Se'm va fer una mica estrany tot plegat, però entretingut. Malgrat el temps que es perd trobant un ritme constant entre la gentada (feina utòpica), vaig fer un temps real de 44:14, prou bé! Espero que ara em tinguin una mica més en compte i pugui córrer al costat de gent del meu registre sense haver de pujar-me sobre la vorera per avançar, tot i que sospito que els runners es situen allà on els hi rota.


I dels 17 mil participants de la Cursa de la Mercè, a les 45 persones de la Caminada del Port. Penso que aquí es troba la diferència: en un lloc són “participants” anònims que formen una massa de “runners”, en l'altre són “persones” més o menys properes que formen un grupet d'aventurers retent homenatge a l'alpinista Juanjo Garra. Però no em feu cas, és una distinció subjectiva.
Sigui com sigui, la Caminada del Port és una petita aventura proposada per la gent del CEAR, el CEV, els Volentaris de la Val d'Aran i els ajuntaments, extreta d'una idea original d'en Quique Farrero. 45 km i 1800 metres de desnivell acumulat així ho indiquen. Travessar el camí del Reganxo direcció Vilaller sota la lluna plena seguint el llum d'un frontal forma part de l'aventura; patejar la vall de Barravés sencera suportant el canvi de temperatura de la matinada, és una aventura; i enfilar-se al port de Vielha allà on comencen les muntanyes escarpades de Mordor, és tota una experiència.


L'aventura arriba al clímax en aquest últim tram. Pujar el port i baixar-lo és creuar el vèrtex que marca el bon temps del clima atlàntic, un esforç titànic tenint en compte que molts de nosaltres portàvem 30 kilòmetres a les cames. Tampoc se'n lliuraven els 40 aventurers que van sortir de Senet. A tots ens esperava en aquest punt el major desnivell acumulat de la caminada, un regal final entregat com una clatellada desprès de guanyar-nos-la en una rifa d'hòsties. Aventura en estat pur allà on les llegendes diuen que els ribagorçans hem perdut terres frontereres en competicions similars contra els veïns de la Vall d'Aran (si no sabeu de què us parlo, llegiu el post anterior). Aventura en estat pur allà on hi ha camuflat un tros d'història recent tot pujant pel port, on la concentració de búnkers de l'època franquista és notòria (diuen que formaven part d'una línia de defensa preventiva, no fos cas que als europeus dolents els hi donés per conquerir un país que agonitzava)


Suposo que tots els que ens vam trobar a les 4'30 del matí a la Confraria de El Pont de Suert tenim una història de l'experiència. La meva és l'aventura d'un menja-gos, dos gormands i un crema-sants, espècies autòctones de la Ribagorça que van unir forces per fer camí. És la història d'un vàter a Senet cedit per cortesia dels familiars de la Fonda Mas, i és la història d'un caldo tetabrik “Aneto” carregat a la meva motxilla. Pel camí vam trobar aliats, i a cada avituallament voluntaris de luxe, gent increïble com els germans Franco de Vilaller que desprès havien d'anar a obrir la Fonda Mas, com José Luís de la Carnisseria Porté-Stop i tants d'altres; o esforçats organitzadors com Xavi Porté, Mateva, Míriam, o la gent del SEM que van fer que l'aventura fos més fàcil.
La meva és una història de tantes altres, i en totes només una persona va arribar primer, el Percha, fent un carrerón, però tots els demès vam ser els guanyadors d'una experiència única.


Les curses d'asfalt estan bé, ara jo ho sé, però les de muntanya en una nit i un dia com el que vam tenir són especials.
I ara si, tanco la primera temporada de trail footing. Prometo que és l'última cursa de muntanya d'enguany, prometo no inscriure'm a la germana petita de UTComtesd'Erill, de 18 km i 980 metres de desnivell positiu...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada