Soy casi guionista, casi corredor y casi catalán, lo que equivale a decir que soy casi escritor, casi saludable y casi terrorista. En el pasado casi fui guitarrista, pero estoy intentando dejar la música y voy a un centro de rehabilitación donde escuchamos a Melendi. Si me tengo que definir en una palabra: zurdo. Para quien no lo sepa la zurdez es una forma de vida poco dada a la lógica. La lógica y la razón las inventó un diestro para someter a los zurdos. Lo sé porque también soy casi profesor de Filosofía, lo que equivale a decir que estoy casi siempre en el paro.

diumenge, 4 d’agost de 2013

PsoriTrail Run

Ara que a l'estiu li ha donat per fer d'estiu aprofito per finalitzar la temporada de trail footing. Si, ho sé, heu agafat carinyo a la meva vessant vigorèxica, però fa molta calor i els meus turmells comencen a reclamar-me una parada temporal. És hora de tornar a mirar-m'ho des del darrera, fer un petit descans i viure la trempera que ens envolta per festes majors. Es tracta doncs de practicar una altra modalitat “popular”, una mica menys sana i nocturna, aprofitant que el poble comença a omplir-se de gent. Com diu un amic, es necessita realitzar pretemporada per fer una bona marca a les festes de Pont. A més havia abandonat la bicicleta desprès d'una caiguda i el Tourmalet ens espera. Temps doncs de recuperar  el mallot del Reynolds.
Passo el forrellat d'aquesta espiral frenètica de curses populars amb una última prova, la primera edició de la PsoriTrail Run. Una cursa de 9 km i 500 metres de desnivell positiu, benèfica pels tractaments contra la psoriasis i organitzada amb la cura i l'amor que sent per l'esport la gent del CAR i sobretot el seu president. Així dóna gust.


A l'arc de sortida de la població de Barruera hi han cares conegudes, piques sans i ganes de passar-s'ho bé. L'expressió “cursa popular” pren tot el seu significat i les 65 persones inscrites, gent del CEAR, del CEV i d'altres clubs més llunyans, sortim segons la modalitat triada de caminada o cursa.
Els quilòmetres inicials són planers seguint la riba remoguda del riu Noguera de Tort pel brutal desglaç d'aquesta primavera. Ens dirigim Vall de Boí endins, com atrets per la verdor cada cop més intensa. Poc a poc ens sorprenen les primeres rampes i el nostre estat físic col·loca a cadascú en el seu lloc. El meu lloc és una posició indefinida entre la primera meitat de la classificació. Posició amunt, posició avall sembla que he trobat el meu estat competitiu entre els 20 primers classificats.
De vegades remunto posicions i m'empasso les pulsacions accelerades, mirant d'enganyar-me a mi mateix per prémer una mica més la maquinària. Sempre una mica més. I una mica més, fins que és impossible dissimular la respiració disparada. Llavors aprofito els moments de solitud per inspirar a ple pulmó deixant sense oxigen als corredors que vénen al meu darrera.
Poc després recupero les formes en els breus trams de descens que ens regala el poble d'Erill. La cursa augmenta el ritme però en aquest punt molta gent perd el rumb del traçat en mig d'un prat per culpa d'una senyalització que s'ha degut desplaçar. La resta de recorregut està molt ben marcat, tot i així no serà l'última vegada que em perdi en aquesta cursa... la competició em transforma en un autòmat incapaç de racionalitzar el traçat lògic, sóc com aquells zombis de les pel·lícules que tenen problemes per obrir portes; en el meu cas, però, sóc incapaç de seguir marques.
El últims quilòmetres transcorren entre planes obagues i petites rampes, vorejant l'embotelladora de l'aigua de Caldes. Accelero tan com puc. No noto la pressió d'altres corredors al meu darrera i veig al meu davant dos participants més, així que augmento el ritme. En l'últim quilòmetre, dintre les instal·lacions del balneari, tinc a tocar al Jorge, un noi jove que avança animat, suposo, pel seu pare, qui ens informa de la posició que ocupem (el 10 i l'11 respectivament, el Jorge serà primer de la categoria júnior).
“Ja m'està bé”, penso, i em limito a seguir el pas del meu acompanyant somiant en una cervesa fresqueta. Error fatal el meu. No havia d'haver pensat ni tan sols el maleït “ja m'està bé”. Només havia de seguir les marques. Però he pensat un minúscul “ja m'està bé” entre imatges de cerveses fresques. Quan me'n adono ja no n'hi han de marques, només un camí de pissarra que ens dirigeix a la Ciutat Esmeralda de Oz, o a algun lloc assemblat lluny de la cursa i de l'arc d'arribada. Ens hem desviat i el nostre destí queda més amunt. Animo al Jorge a pujar amb mi per un prat inclinat per no fer una volta enorme, i apareixem, aquest cop si, a l'esplanada d'arribada.


Veiem l'arc. Ja està, ho hem aconseguit. Però passa alguna cosa. Sembla talment com si el món fos del revés. Tothom ens dóna l'esquena i ningú se n'adona de la nostra presència. Altres corredors creuen la meta, però ho fan de front a nosaltres. Estem arribant pel darrera, en direcció contrària, com dos cracks dislèxics. Ens apropem i fem un “paseillo” per fer notar la nostra presència fins que Tito, organitzador i speaker, se n'adona del que ens ha passat.
No sé si era el número 13 del meu dorsal o és que era l'última cursa de la temporada, però sembla que he tingut una arribada a l'alçada del meu nivelazo. Si més no ha estat divertit.
Satisfet, preparo un parell de setmanes tranquil·les per tornar de nou amb més forces.


4 comentaris:

  1. (jejeje), molt bona crónica(com sempre). Espero que "el parón" et sente bé i que no pares de córrer. Bones festes Majors!

    ResponElimina
  2. espectacular crónica, aun no la había visto... muy buena

    ResponElimina
  3. Gracias Jorge, fue un placer compartir unos metros!

    ResponElimina