Soy casi guionista, casi corredor y casi catalán, lo que equivale a decir que soy casi escritor, casi saludable y casi terrorista. En el pasado casi fui guitarrista, pero estoy intentando dejar la música y voy a un centro de rehabilitación donde escuchamos a Melendi. Si me tengo que definir en una palabra: zurdo. Para quien no lo sepa la zurdez es una forma de vida poco dada a la lógica. La lógica y la razón las inventó un diestro para someter a los zurdos. Lo sé porque también soy casi profesor de Filosofía, lo que equivale a decir que estoy casi siempre en el paro.

dissabte, 27 de juliol de 2013

Espai Kilian: Castellar de n'Hug

Ara que m'ha donat per fer un curs de cine a la Seu d'Urgell he aprofitat per atansar-me a la Cerdanya. Parlar de les seves muntanyes és parlar de la història del trail running català. Passar una setmana i no sortir a córrer és perdre's una part de la seva cultura gairebé a l'alçada del trinxat. I Kilian és en aquest aspecte la rosteta, el “culpable” d'haver reinventat la muntanya vestint-la d'uns valors molt adequats als temps de crisis, això si, amb el logo de Salomon (com dic, molt adequats).



Tenia ganes de realitzar una sortida d'entrenament per preparar el següent repte: la Volta al Pic de Cerler, una primera edició en format mitja marató aprofitant l'ultra trail de l'Aneto. Miro mapes, consulto rutes per internet gràcies a la màgia del 3G d'Iphone, i unes hores abans m'assabento d'una competició de 14 km i uns 800 metres de desnivell a Castellar de n'Hug perfecta per assolir el futur repte.
Sense dorsal travesso a les 9 del matí d'un diumenge calorós el coll de la Creueta, un impressionant regne de pastures infinites amb vistes al Pedraforca, on com encaixonat en mig dels plecs es troba el petit poble. El port de muntanya que comunica les dues vessants s'ha d'anotar a la llibreta dels reptes ciclistes.


20 euros després ja estic autoritzat per a situar-me a la sortida junt als 84 participants, ho acredita la bossa de Caldo Aneto i una d'aquelles samarretes tècniques que regalen amb la inscripció i el dorsal, on posa “Espai Kilian”. Mal eslògan per lluir als entrenaments, penso, si no m'agrada anar als concerts amb la samarreta del grup que vaig a veure, molt menys m'agrada sortir a córrer amb el nom del gurú. Tot i les meves manies, un bon record.
A la sortida em permeto “l'error” d'estrenar en competició uns nous “keds” Asics, em relaxo amb el seu tacte suau, i es dona el tret de sortida a la cursa. És el primer cop que començo a corre en baixada; si les competicions acostumen a començar ràpid, aquesta s'inicia com una exhalació.
Prego per no perdre moltes posicions abans de la pujada (fa estona que ha deixat de ser un “entreno”);  prego per una pujada tècnica de grans desnivells... i enlloc d'això m'espera una ascensió per pista, on em costa avançar per què les cames no tiren. Com a creient del “trailrunisme”, sóc bastant pobre d'esperit, deixo de resar i tracto de caminar el menys possible. Només en els últims 200 metres de pujada a un petit coll el perfil s'inclina realment i aconsegueixo estar més a gust.


Comença una baixada una mica incòmoda en els primers trams, però molt rodadora i divertida durant la resta per corriols plens de fang. Les meves cames es troben fresques i em descobreixo fent una gran baixada on passo 3 persones amb gambades llargues que mai havia realitzat. Un dels tres avançats em segueix i sento les seves passes molt d'a prop. Ja pels carrers empedrats del poble accelero, però com una broma de l'organització, la cursa acaba en forta pujada, i després de l'àgil baixada he de caminar sota els ànims de la gent. El meu perseguidor també es veu obligat a fer-ho i, tan aviat em recupero, faig un últim canvi de ritme per arribar amb una mica de dignitat.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada