Soy casi guionista, casi corredor y casi catalán, lo que equivale a decir que soy casi escritor, casi saludable y casi terrorista. En el pasado casi fui guitarrista, pero estoy intentando dejar la música y voy a un centro de rehabilitación donde escuchamos a Melendi. Si me tengo que definir en una palabra: zurdo. Para quien no lo sepa la zurdez es una forma de vida poco dada a la lógica. La lógica y la razón las inventó un diestro para someter a los zurdos. Lo sé porque también soy casi profesor de Filosofía, lo que equivale a decir que estoy casi siempre en el paro.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Fi de temporada: Trail Comtes d'Erill

Corrent amb el Carlos Cierco, principis dels '90

Ja fa un temps que em va donar per competir. La primera cursa oficial va ser aquest maig fent el recorregut curt de la Faiada. Em vaig estrenar nostàlgic, tot recordant els vells temps de les olimpíades infantils; d'aleshores ençà no havia lluit dorsal... ni serrell al cap. El serrell ja no té remei, els implants són una broma pesada que li han pres a actors com Nicolas Cage i John Travolta, però he solucionat el tema del dorsal amb un estiu intens d'acumular entrenaments, competicions i brics de caldo Aneto. Això sí, no he après a penjar-me recte el maleït número.
Vaig començar prenent-m'ho com una experiència diferent, i al principi no podia evitar trobar-me un estrany, però l'ambient em va anar conquerint. Desprès van venir les ganes de donar el millor de mi deixant que l'esperit competitiu s'obrís pas. Els resultats han estat inesperats (he aconseguit dues setenes places).
Pensava que al mes d'octubre ja aniria amb crosses, però no, m'aguantava dempeus, i volia acomiadar la temporada amb un resultat especial. Vaig decidir que havia de provar-me anant una mica més enllà, entrar de ple en el joc de la competició des dels metres inicials.

Així arribem a la UT Comtes d'Erill. Per alguns era la cita de l'any. Una bestiesa de cursa no apta per a tots els corredors, on per descomptat m'incloc (ni més ni menys que 80 km!). Malgrat tot, van crear una mini versió de 18 km i 950 de desnivell positiu, una autèntica temptació feta a casa. No hi havia molta gent inscrita i intuïa que podia quedar entre les 6 primeres posicions, o com a mínim fer una cursa complerta.
Vaig passar les últimes 3 setmanes entrenant-me per a l'ocasió, provant el recorregut, fent entrenaments de qualitat, estiraments diaris, i tot allò que posa a la revista Runner's World.
El dissabte dia 12 a les 5 del matí em vaig aixecar per esmorzar 3 hores abans de l'inici de la cursa, com marquen els manaments de Fermín Cacho (abans que Fermín Cacho es mengés a Fermín Cacho). En aquelles hores de la matinada un encara es pregunta per què fa el que fa, d'aquí que la gent a l'atur no acostumi a llevar-se tan d'hora.
Vaig sortir de casa corrent per escalfar. Un quilòmetre i vàries sèries de velocitat desprès em trobava amb els companys de cursa a la confraria de Sant Sebastià; amics de casa, del CEAR, del CAR i del CEV a més de cares desconegudes. Em miro amb admiració la gent que ha preparat el repte majúscul i això em fa oblidar una mica el meu propi repte, o sigui, quedar entre els 6 primers, així em trec pressió.


A les 8 comença la cursa. Els participants de les dues modalitats sortim alhora. Em col·loco entre les primeres fileres per controlar la gent que portarà el pes de la cursa. És una posició nova per a mi, sempre m'havia plantejat les curses de menys a més. De molt menys a més, vaja. O sigui, des del darrera de tot.
De seguida comprovo que hi ha un grup de 5 corredors que prenen la iniciativa. Se'm fa difícil agafar-los però miro de no perdre'ls de vista, conec les meves virtuts i els trams plans no són una d'elles. Sóc el sisè, així que estic complint els objectius, però he començat més fort de l'habitual i no sé com respondran les cames.
Els 2 km inicials són totalment plans, els 4 restants formen tobogans trenca-cames. El veritable desnivell comença a Llesp i acaba passat Irgo, moment tàctic on crec que podria remuntar, si no és massa tard.
Un corredor del grup davanter es para per esperar a algú i el passo. Tan de bo fos tot així de fàcil, o no, potser llavors no tindria gràcia.
Al Camí de l'Aigua ja corro totalment sol pels seus ziga zagues divertits. Mantenir la cinquena plaça pot ser un gran objectiu. Arriben el petits ponts de fusta i amb ells les rampes de pujada on em sembla veure al grupet. És un bon senyal.
Desprès de la pressa de Llesp tornen els trams plans de pistes amples, baixo el ritme per beure una mica i descansar les cames. Ja no veig al grupet capdavanter, se'ns dubte li han fotut fort.
Comença la pujada on hauria d'activar les meves armes, però potser he estat massa conservador. Realitzo els primers km de pujada per pista ampla amb la mirada centrada en els meus peus i la concentració fixada en córrer en tot moment.
La pendent augmenta per un corriol i veig davant meu al primer despenjat del grup capdavanter. El passo. Ja vaig quart. Camino a estones tan ràpid com puc per zones de prats inclinats on em trobo un altre despenjat. Aquest em costa més passar-lo, sembla que ha accelerat així que m'ha vist, però pujo més ràpid que ell. Ara vaig tercer.
Sento al darrera meu el soroll d'uns pals de trekking cada cop més a prop fins que dues cames d'atleta pro ajudades per bastons es posen a la meva alçada, no puc aixecar més la vista, sé el que vindrà i em resigno a perdre una posició, és impossible seguir el seu ritme. L'home desapareix i en el seu lloc apareix un altre competidor en l'horitzó. Aquest no se'm escapa, penso, he de recuperar la tercera posició. LA TERCERA POSICIÓ! Fins fa poc lluitava per fer bona cara i ara tinc a tocar la tercera posició!

Foto de l'Alejandro amb Vane animant

Abans no pugui atrapar-lo arriben els murs de l'església d'Irgo on es troba l'únic avituallament. Aquí sé que perdré temps, sóc dels que necessiten fer un kit kat. Passada l'última corba sento la Vane animant-me! L'Alejandro em fa fotos i un grupet de gent del país m'animen a tope. Agraït agafo un vas de beguda isotònica disposat a quedar-mi tot el matí en aquell paradís. Tito, però, no està disposat a deixar-me descansar. Em diu que si continuo corrent aconseguiré la segona posició. De fet pràcticament m'obliga a seguir, li dono el vas que quasi no he tastat, agafo un tros de plàtan i cap amon ple de motivació. Adéu al paradís. GRÀCIES GENT!
SEGONA POSICIÓ! No anava quart? Doncs no, la màquina de pujar era el primer competidor de la Ultra, i el tercer de la trail ha parat a l'avituallament, però ha sentit tota la conversa amb el presi del CAR i em persegueix.

SEGON, SÓC SEGON! M'emociono tant que m'ofego, i el plàtan tapa el poc aire que accepten el meus pulmons. Per uns moments penso que m'avançarà l'home que ve al darrera, i li facilito la maniobra, jo estic per demanar una ambulància, o potser ell domina la tècnica del boca a boca, però la sola idea em fa recuperar l'alè.
Arribo a una pista ampla amb vistes espectaculars de l'ermita de Sant Salvador, toca el sol, les meves cames es troben força bé i els pulmons s'han recuperat del tot, ha estat una mala passada de l'emoció.
Un cop a l'ermita comença la baixada de veritat per un terraplè inclinat i divertit. El meu perseguidor es limita a seguir-me, em conec la zona i les meves passes avancen segures en mig de moreres i pins joves. El pitjor es haver d'acotxar-se per passar els vaquers de filferro que separen els camps. En un d'ells se m'enganxa el bidó, el fa caure i he de recular per repescar-lo, en aquell moment m'avança el meu perseguidor. No és el mateix que em seguia des de l'avituallament, és un que he avançat pujant. Seguim corrent, i veig com s'escapa una mica. Davant, no molt lluny, apareix el primer classificat. Suposo que ha afluixat i ens permet anar a tots tres més o menys junts. Això dura poc, en un tres i no res em torno a quedar sol.
Arriba un altre vaquer. Procuro que no se m'enganxi el bidó per segon cop, així que l'aixeco per fer-me un bon espai, però el puto filferro està electrificat com si fos una tortura per a corredors. Tot i així, la descàrrega em fa accelerar. Això si que és un bon motivador!
Ja en terreny del GR, desconegut per a mi, necessito la referència de les cintes en tot moment. No sempre les trobo i em perdo en un parell d'ocasions. L'últim cop em desvio uns 150 metres i he de recular. Segurament acabo de perdre les opcions de pòdium, i em relaxo una mica, no veig ningú ni al darrera ni al davant, i el Pont de Suert és a tocar. Fins i tot em paro un parell de cops per lligar-me les sabates. Vaig molt còmode de cames i de cor, i he fet una bona cursa. El somni del pòdium ha estat a prop.
Arribo al “campo de la botella” i em trobo amb Mateva. Li pregunto la posició i em confirma que continuo tercer. SÓC TERCER! Ara si, ja res pot fallar, fins i tot tinc les cames preparades per fer un sprint final en cas que sigui necessari. Travesso el poble i a l'arribada esperen els incansables suporters: Tito, Vane, Àlex, Gerard, Mage, etc.


Anys '80 compartint pòdium amb el presi del CEAR

Ho he aconseguit, he fet el millor final de temporada que m'hauria imaginat mai!
L'únic que em fa por es haver deixat el llistó massa alt per la propera, en cas que n'hi hagin més de temporades. Mai es sap si disposaré del temps i la motivació que he tingut en aquesta. Tot i així sempre em quedarà el pòdium, i la gent em recordarà com el crack que un dia va aconseguir una tercera plaça, i dirà: “aquest podia haver estat una màquina del trail running”, i...
D'acord, ja em prenc la pastilla. Tornem a la realitat. Va ser una cursa on faltaven moltes màquines de l'especialitat, però l'oportunisme és de vegades una virtut. De vegades.
Això és tot! Propera estació: Sant Silvestre, si tot va bé. Abans, però, dir-vos que no us perdeu les aventures d'una comarca tan interessant com l'ALTRA RIBAGORÇA. En breus tindreu notícies. Estem enllestint una petita guia.


dilluns, 23 de setembre de 2013

Cursa de la Mercè i Caminada del Port

Ara que m'ha donat per fer un descans en el món del trail footing, i així ho havia anunciat en aquest blog, em dedico a realitzar caminades de resistència, com la “Caminada del Port”... i corrents. La vida és un xic contradictòria. Això ens ensenya a no refiar-nos-en de la informació que pulula pels blogs i per Internet. Com a mínim, no us en refieu de la informació d'aquest blog.
El fet de saber que calia preparar una distància llarga de muntanya a finals de temporada em va portar a provar noves disciplines, com són les curses curtes d'asfalt. Aparentment és un raonament sense molta lògica, una cosa no té massa a veure amb l'altra, ni en distància ni en superfície, així que tampoc us en refieu de la meva lògica. Jo no me'n refiava dels meus turmells i si em matxacava per muntanya arribaria a la cita molt tocat.
El cas és que de forma il·lògica (o no) em vaig inscriure a la Cursa de la Mercè. És una competició popular de 10 km teòrics on l'objectiu bàsic és esquivar milers de participants (es van inscriure 17 mil ànimes). Són 10km teòrics, però n'acabes fent 12 degut als ziga zagues indispensables per avançar la gent.
Era la meva primera cursa per asfalt i em van situar al darrera del tot perquè no tenia cap registre anterior, al calaix 8, així que vaig passar l'arc de sortida a 4 o 5 minuts de l'inici oficial. Se'm va fer una mica estrany tot plegat, però entretingut. Malgrat el temps que es perd trobant un ritme constant entre la gentada (feina utòpica), vaig fer un temps real de 44:14, prou bé! Espero que ara em tinguin una mica més en compte i pugui córrer al costat de gent del meu registre sense haver de pujar-me sobre la vorera per avançar, tot i que sospito que els runners es situen allà on els hi rota.


I dels 17 mil participants de la Cursa de la Mercè, a les 45 persones de la Caminada del Port. Penso que aquí es troba la diferència: en un lloc són “participants” anònims que formen una massa de “runners”, en l'altre són “persones” més o menys properes que formen un grupet d'aventurers retent homenatge a l'alpinista Juanjo Garra. Però no em feu cas, és una distinció subjectiva.
Sigui com sigui, la Caminada del Port és una petita aventura proposada per la gent del CEAR, el CEV, els Volentaris de la Val d'Aran i els ajuntaments, extreta d'una idea original d'en Quique Farrero. 45 km i 1800 metres de desnivell acumulat així ho indiquen. Travessar el camí del Reganxo direcció Vilaller sota la lluna plena seguint el llum d'un frontal forma part de l'aventura; patejar la vall de Barravés sencera suportant el canvi de temperatura de la matinada, és una aventura; i enfilar-se al port de Vielha allà on comencen les muntanyes escarpades de Mordor, és tota una experiència.


L'aventura arriba al clímax en aquest últim tram. Pujar el port i baixar-lo és creuar el vèrtex que marca el bon temps del clima atlàntic, un esforç titànic tenint en compte que molts de nosaltres portàvem 30 kilòmetres a les cames. Tampoc se'n lliuraven els 40 aventurers que van sortir de Senet. A tots ens esperava en aquest punt el major desnivell acumulat de la caminada, un regal final entregat com una clatellada desprès de guanyar-nos-la en una rifa d'hòsties. Aventura en estat pur allà on les llegendes diuen que els ribagorçans hem perdut terres frontereres en competicions similars contra els veïns de la Vall d'Aran (si no sabeu de què us parlo, llegiu el post anterior). Aventura en estat pur allà on hi ha camuflat un tros d'història recent tot pujant pel port, on la concentració de búnkers de l'època franquista és notòria (diuen que formaven part d'una línia de defensa preventiva, no fos cas que als europeus dolents els hi donés per conquerir un país que agonitzava)


Suposo que tots els que ens vam trobar a les 4'30 del matí a la Confraria de El Pont de Suert tenim una història de l'experiència. La meva és l'aventura d'un menja-gos, dos gormands i un crema-sants, espècies autòctones de la Ribagorça que van unir forces per fer camí. És la història d'un vàter a Senet cedit per cortesia dels familiars de la Fonda Mas, i és la història d'un caldo tetabrik “Aneto” carregat a la meva motxilla. Pel camí vam trobar aliats, i a cada avituallament voluntaris de luxe, gent increïble com els germans Franco de Vilaller que desprès havien d'anar a obrir la Fonda Mas, com José Luís de la Carnisseria Porté-Stop i tants d'altres; o esforçats organitzadors com Xavi Porté, Mateva, Míriam, o la gent del SEM que van fer que l'aventura fos més fàcil.
La meva és una història de tantes altres, i en totes només una persona va arribar primer, el Percha, fent un carrerón, però tots els demès vam ser els guanyadors d'una experiència única.


Les curses d'asfalt estan bé, ara jo ho sé, però les de muntanya en una nit i un dia com el que vam tenir són especials.
I ara si, tanco la primera temporada de trail footing. Prometo que és l'última cursa de muntanya d'enguany, prometo no inscriure'm a la germana petita de UTComtesd'Erill, de 18 km i 980 metres de desnivell positiu...


dijous, 12 de setembre de 2013

LA CAMINADA DEL PORT, PRIMERA CURSA DE MUNTANYA RIBAGORÇANA

Ara que m'ha donat per preparar la Caminada del Pòrt faig sortides per realitzar els seus 40 quilòmetres. Lo dolent d'entrenar en plena campanya del bolet és que acabes omplin la motxilla de rovellons i la sortida finalitza sense complir objectius i amb un bon vi i una llonganissa al forn. El pitjor és que les motxilles Salomon no estan preparades per portar bolets i arriben ben tocats. Reclamo una cistella Salomon ultra lleugera ja!


La Caminada del Pòrt és una de les últimes curses-caminades de la temporada (sense comptar la gran cita de l'Ultra Trail Comtes d'Erill), i tot i estar tocat del turmell, intentaré fer-la. A més l'organitza el CEAR!
Seria una pena no poder realitzar una travessia amb un lligam llegendari únic. I és que més enllà de la història de la travessia i que l'organització ha escrit en un llarg document de pdf, el pòrt de Vielha amaga una llegenda bonica pels amants del trail running. Vaig llegir-la en un llibre d'en Pep Coll tot preparant una guia de l'Altra Ribagorça.
Durant part del recorregut d'aquesta caminada és on va tenir lloc la primera cursa de muntanya de la història ribagorçana, i per cert, no va acabar molt bé. Jo me la imagino més o menys així:

Conten que els ribagorçans han perdut terres frontereres contra les comarques veïnes de la Vall d'Aran i el Pallars Sobirà degut al seu esperit un xic gandul.
Sense anar més lluny, els veïns de Senet i Vielha van organitzar la primera cursa de muntanya que es recorda per establir els límits fronterers de les dues comarques. Cada poble havia d'escollir un home valent, i sortint de la plaça de llurs pobles a una hora indicada, havien d'enfilar camí del Pòrt de Vielha. Allà on es trobessin plantarien la fita que hauria de separar les comarques.
Abans de l'hora indicada els veïns de Senet van donar embotit i vi al seu atleta. Llavors no existien les barretes energètiques ni les begudes isotòniques. Al poc de sortir de Senet, el corredor va haver d'asseure's per digerir-ho tot. En canvi el corredor aranès va sortir lleuger com una guineu i escolant-se per un pas subterrani sota el llac Rodó va travessar el port de Vielha arribant a l'antic Espitau. Una mica més endavant, al costat d'una roca que encara hi és a l'alçada del refugi de Conangles, va trobar dormint la mona al corredor de Senet. En aquest lloc van plantar el límit fronterer. El corredor aranès no només va guanyar un bon tros de terra, va fer la primera travessa pel Túnel de Vielha.
Els descendents de la família de Senet que van donar de menjar al l'atleta s'han especialitzat en dietètica esportiva i fabriquen barretes d'embotits energètics baixos en grasses, anomenats FUET ENERGY. Dels errors també se'n aprèn i es pot treure'n profit, aquesta és la lliçó. Si estem interessats en l'esport i les competicions, també hem d'aprendre a menjar 3 hores abans de la competició.

diumenge, 18 d’agost de 2013

II GORMANDA, UNA CURSA PER LA CAPITAL DE L'ALTRA RIBAGORÇA

Ara que no surto massa per les nits gaudeixo de les festes majors de dia. Per això la meva contribució a les festes de Vilaller d'enguany ha estat participar en la II cursa Gormanda, tot i estar “fora de temporada” del trail footing. Venia d'una setmana llarga sense córrer.
La Gormanda és una cursa bonica, gratuïtament bonica, de recorregut bell i explosiu pel voltant de Sant Urbà, i preparada amb el tarannà que caracteritza la gent de la que s'ha considerat “capital de L'Altra Ribagorça”.
Per aquells que no coneixeu l'Altra Ribagorça, us copio les dades que facilita la Viquipèdia:
L'Altra Ribagorça és una comarca pirinenca situada molt lluny de tot i bastant aprop de no res. Geogràficament és a l'esquerra de Catalunya, mirant el Google Maps. Els aragonesos prefereixen situar-la a la dreta d'Aragó. Es desconeixen els límits reals de la zona i les seves coordinades. Tampoc s'ha determinat quina és la seva capital. Hi ha gent que la situa al nucli de Vilaller, malgrat que la gent que ho fa viu a Vilaller. Objectivament no ens podem refiar de la dada, i no ajuda gaire el vermut casolà que prenen els diumenges; per alguna raó simpàtica els hi diuen “gormands”, tot i que no és per la seva rigorositat alhora d'abordar el tema.



Personalment me'ls crec quan diuen que Vilaller és la capital, aquell vermut no enganya.
Polèmiques a banda, La Gormanda és un duel un xic desigual entre menja-gossos, gormands i turistes. I dic “desigual” perquè no és el mateix córrer el quart dia de les festes del teu poble, com era el cas dels gormands, que fer-ho fresc, com va ser el cas dels menja-gossos de Pont. En tot cas, això era el de menys. L'objectiu principal que uns i altres compartíem era passar-nos-ho bé durant una estona agònica. Aquest és el contrasentit dels corredors, vinguin d'on vinguin.



El perfil de la cursa no enganyava, els 5km i 200 metres de desnivell positiu la caracteritzava com una cursa ràpida. Sabedor d'això, Alejandro, corredor local del Centre Excursionista de Vilaller, va prendre la iniciativa en els primers quilòmetres fent una sortida que sorprengué als experimentats corredors del CAR. La seva velocitat inicial va “treure de punt” més d'un en les dures rampes de pujada pels corriols empedrats i lliscosos. Però els atletes de Pont, amb SuperMario al capdavant, no es van rendir, i abans d'iniciar la impressionant baixada exprimiren la maquinària situant-se en les primeres posicions que no abandonarien fins pujar al pòdium de paques que havia preparat l'organització.
Per la meva banda vaig defensar el CEAR i el meu segon equip, el “Run to the Hills Team”, amb una samarreta d'Iron Maiden que poc més i em costa un cop de calor (tot i ser transpirable). Però el patiment s'ho valia, Vilaller is diferent! A més vaig aconseguir una setena plaça.


Finalment varem guanyar els 50 corredors, organitzadors, voluntaris i públic en una tarda que poc desprès es convertiria en preludi de l'apocalipsi per culpa d'una pluja intensa. En aquell moment ens van oferir com a premi una exhibició del ball tradicional Tatero.
Us hi heu fixat mai que les pubilles vesteixen una disfressa que no desentonaria en un concert de Kiss? Penseu-hi.  

diumenge, 4 d’agost de 2013

PsoriTrail Run

Ara que a l'estiu li ha donat per fer d'estiu aprofito per finalitzar la temporada de trail footing. Si, ho sé, heu agafat carinyo a la meva vessant vigorèxica, però fa molta calor i els meus turmells comencen a reclamar-me una parada temporal. És hora de tornar a mirar-m'ho des del darrera, fer un petit descans i viure la trempera que ens envolta per festes majors. Es tracta doncs de practicar una altra modalitat “popular”, una mica menys sana i nocturna, aprofitant que el poble comença a omplir-se de gent. Com diu un amic, es necessita realitzar pretemporada per fer una bona marca a les festes de Pont. A més havia abandonat la bicicleta desprès d'una caiguda i el Tourmalet ens espera. Temps doncs de recuperar  el mallot del Reynolds.
Passo el forrellat d'aquesta espiral frenètica de curses populars amb una última prova, la primera edició de la PsoriTrail Run. Una cursa de 9 km i 500 metres de desnivell positiu, benèfica pels tractaments contra la psoriasis i organitzada amb la cura i l'amor que sent per l'esport la gent del CAR i sobretot el seu president. Així dóna gust.


A l'arc de sortida de la població de Barruera hi han cares conegudes, piques sans i ganes de passar-s'ho bé. L'expressió “cursa popular” pren tot el seu significat i les 65 persones inscrites, gent del CEAR, del CEV i d'altres clubs més llunyans, sortim segons la modalitat triada de caminada o cursa.
Els quilòmetres inicials són planers seguint la riba remoguda del riu Noguera de Tort pel brutal desglaç d'aquesta primavera. Ens dirigim Vall de Boí endins, com atrets per la verdor cada cop més intensa. Poc a poc ens sorprenen les primeres rampes i el nostre estat físic col·loca a cadascú en el seu lloc. El meu lloc és una posició indefinida entre la primera meitat de la classificació. Posició amunt, posició avall sembla que he trobat el meu estat competitiu entre els 20 primers classificats.
De vegades remunto posicions i m'empasso les pulsacions accelerades, mirant d'enganyar-me a mi mateix per prémer una mica més la maquinària. Sempre una mica més. I una mica més, fins que és impossible dissimular la respiració disparada. Llavors aprofito els moments de solitud per inspirar a ple pulmó deixant sense oxigen als corredors que vénen al meu darrera.
Poc després recupero les formes en els breus trams de descens que ens regala el poble d'Erill. La cursa augmenta el ritme però en aquest punt molta gent perd el rumb del traçat en mig d'un prat per culpa d'una senyalització que s'ha degut desplaçar. La resta de recorregut està molt ben marcat, tot i així no serà l'última vegada que em perdi en aquesta cursa... la competició em transforma en un autòmat incapaç de racionalitzar el traçat lògic, sóc com aquells zombis de les pel·lícules que tenen problemes per obrir portes; en el meu cas, però, sóc incapaç de seguir marques.
El últims quilòmetres transcorren entre planes obagues i petites rampes, vorejant l'embotelladora de l'aigua de Caldes. Accelero tan com puc. No noto la pressió d'altres corredors al meu darrera i veig al meu davant dos participants més, així que augmento el ritme. En l'últim quilòmetre, dintre les instal·lacions del balneari, tinc a tocar al Jorge, un noi jove que avança animat, suposo, pel seu pare, qui ens informa de la posició que ocupem (el 10 i l'11 respectivament, el Jorge serà primer de la categoria júnior).
“Ja m'està bé”, penso, i em limito a seguir el pas del meu acompanyant somiant en una cervesa fresqueta. Error fatal el meu. No havia d'haver pensat ni tan sols el maleït “ja m'està bé”. Només havia de seguir les marques. Però he pensat un minúscul “ja m'està bé” entre imatges de cerveses fresques. Quan me'n adono ja no n'hi han de marques, només un camí de pissarra que ens dirigeix a la Ciutat Esmeralda de Oz, o a algun lloc assemblat lluny de la cursa i de l'arc d'arribada. Ens hem desviat i el nostre destí queda més amunt. Animo al Jorge a pujar amb mi per un prat inclinat per no fer una volta enorme, i apareixem, aquest cop si, a l'esplanada d'arribada.


Veiem l'arc. Ja està, ho hem aconseguit. Però passa alguna cosa. Sembla talment com si el món fos del revés. Tothom ens dóna l'esquena i ningú se n'adona de la nostra presència. Altres corredors creuen la meta, però ho fan de front a nosaltres. Estem arribant pel darrera, en direcció contrària, com dos cracks dislèxics. Ens apropem i fem un “paseillo” per fer notar la nostra presència fins que Tito, organitzador i speaker, se n'adona del que ens ha passat.
No sé si era el número 13 del meu dorsal o és que era l'última cursa de la temporada, però sembla que he tingut una arribada a l'alçada del meu nivelazo. Si més no ha estat divertit.
Satisfet, preparo un parell de setmanes tranquil·les per tornar de nou amb més forces.